A l’antiga Mesopotàmia l’aigua dels rius era tan pura com una espurna de brasa, brillant com la veritat, transparent com el dolor, fugaç com la bondat d’una nota. D’acord, l’origen de la civilització és lluny, no fem broma, però Bord beu d’aquí. Dos rius enamorats de la musicalitat de l’un i de l’altre, lliscant en una sobretaula de nit i joc infinit, fermentant el dolor en amor.

Cor lent, ferma ment, corbs del Llobregat, Maresme postropical, tambors de l’Aragó, galls d’indie barcelonins i jo la tinc, a la fi, amb la sang bullint però confiat i tranquil. Que a la vida «li deus gratitud» for what you got, que aquí tens el meu «gentil udolar», que taxista, no preguntis res, porta’m al cel, «aeroport…», i si us plau, que ja n’hi ha prou, parlem-nos «de veritat».

Quatre caminades entre dos amics i mil afluents estilístics. Un retrat, una presentació i un inici. Brasa, tronc incandescent, foc perpetu de llenya i vent. Sigues valent.

Text: Marc Prades